La Barcelona que es perd entre els turistes

La ciutat ha rebut el 2024 un 120% més de turistes que fa quinze anys, destrossant l’economia i el teixit veïnal de la ciutat

Pau Espí Solé

Els Jocs Olímpics de Barcelona van canviar per complet el paradigma de la capital catalana. El moviment aperturista de la ciutat i la remodelació i reestructuració de l'ecosistema urbà van convertir el turisme en un dels pilars econòmics de Barcelona. El que durant uns anys va veure’s com una oportunitat econòmica única, ha acabat, durant les últimes dècades, fent mutar la realitat de la Ciutat Comtal així com la possibilitat de viure-hi dels veïns, venent internacionalment una Barcelona turística que obvia les necessitats dels locals i els posa contra les cordes. 

La massificació turística no s’atura

Les dades constaten aquest auge indomable del turisme. Tal com mostra la gràfica, Barcelona ha passat dels 7.133.524 de turistes que va rebre l’any 2010, sent la xifra rècord en aquell moment, als 15.600.000 que ha rebut enguany. Aquest augment del gairebé 120% constata la desproporcionada i creixent arribada de visitants que la ciutat barcelonina rep anualment. La dada agafa encara més pes si la comparem amb les cinc comunitats autònomes (excloent Catalunya) més turístiques: la Comunitat de Madrid, el País Valencià, les Illes Balears, les Illes Canàries i Andalusia. 

Gràfic: Pau Espí: Font dades: Oficines de Turisme autonòmiques · Creat amb Canva de Pau Espi Sole

Potser pot semblar absurd comparar una ciutat com Barcelona amb tota una comunitat autònoma, però les xifres demostren el contrari. Segons les dades oficials dels governs autonòmics, tal com mostra la gràfica, cap comunitat autònoma va rebre aquest darrer any més turistes que la ciutat de Barcelona. Per posar amb perspectiva aquesta xifra, la Ciutat Comtal ha estat visitada el 2024 per gairebé dos milions de persones més que les Illes Balears o Canàries, i sis milions més que el nombre de turistes que varen rebre la Comunitat de Madrid o el País Valencià l’any passat.

Conseqüències de la gentrificació turística

Aquest augment hiperbòlic del turisme a Barcelona demostra una tendència a l’alça i sense aturador que ja fa notar molts dels seus efectes devastadors per a la capital catalana. La massificació turística del terreny té un impacte clau en l’oferta d’habitatge a la ciutat, i ha derivat en un augment constant dels preus dels lloguers a Barcelona. La demanda de pisos turístics no para de créixer, elevant, així, els preus dels lloguers i dificultant l’accés a l’habitatge per als veïns. 

La Montserrat Casterà Abril, veïna del Barri Gòtic que i presidenta de l’associació de veïns del carrer del Call, explica que “aquesta pujada de preus està expulsant a la població local que no pot pagar els lloguers que s’exigeixen”. “El turisme ha destrossat el barri, abans per aquests carrers hi caminaven veïns i amics, ara només hi passen “guiris” borratxos i gent amb maletes”, afegeix. 

La realitat és que molts propietaris s’han decidit convertir els seus pisos en allotjaments turístics, prioritzant el lloguer temporal, inflant els preus i reduint l’oferta per als veïns de la ciutat. Segons les dades oficials l’Observatori del Turisme de Barcelona que exposa en el seu informe del 2023, la ciutat té més de 150.000 llits destinats als turistes, i 9.818 habitatges amb llicència de lloguer turístic. 

Com es pot apreciar en aquest mapa de la ciutat de Barcelona, el districte de l’Eixample és, de llarg, el que més llicències turístiques té, amb 4.467 habitatges destinats al turisme. Sants-Montjuïc, Sant Martí i Gràcia en tenen més d’un miler i, per Ciutat Vella i Sarrià-Sant Gervasi, s’escampen més de 600 habitatges amb llicència turística. 

Segons dades d’AirDNA, el 70% dels pisos destinats al lloguer turístic s’acumulen als districtes de l’Eixample, Gràcia i Ciutat Vella. Aquesta aposta sense precedents per un turisme desenfrenat està evidenciant la insostenibilitat econòmica dels barcelonins. 

Atenint-nos a les dades publicades per EsadeEcPol (Esade Center for Economic Policy), el lloguer de temporada s'ha multiplicat per set a Barcelona des del 2019, i ha passat de representar un 2,1% al 14,4% al qual es va arribar al 2023. A Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia, districtes on viuen prop d’1.500.000 persones, l’oferta dels lloguers de temporada s'han multiplicat per vuit, passant del 3,1% previ a la pandèmia de la Covid, al 25% al qual s’arribava al 2023, segons les dades d’EsadeEcPol.

Aquesta situació ha dut al límit als barcelonins. Arnau Galdeano, veí de l’Eixample i militant de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), afirma que “és esgotador haver de caminar pels carrers de casa teva esquivant turistes”. “Ens volen robar la identitat de la ciutat”, afegeix, “és inacceptable que hàgim de  conviure amb aquests turistes adinerats que venen a casa nostre sense respectar als veïns ni a la ciutat”. 

El turisme dispara els preus de l’habitatge de lloguer 

L’arribada massiva de turistes i l’augment descontrolat dels pisos dedicats al lloguer turístic o de temporada han derivat en un model de ciutat que oblida el benestar dels seus ciutadans i se centra en el benestar turístic. Les dades així ho demostren, ja que segons d’Idealista, el preu del lloguer a la ciutat de Barcelona ha augmentat, en els darrers cinc anys, més d’un 30%, passant dels 16,2€/m² del gener del 2019 als 20,8€/m² del 2024. 

Gràfic: Pau Espí: Font dades: Idealista · Creat amb Canva de Pau Espi Sole

Tal com mostra la gràfica, des del gener del 2010 fins al del 2024, el preu mitjà del lloguer s’ha multiplicat, passant dels 13,7€/m² als 20,8€/m². Aquest creixement suposa un augment de més del 50% del preu del m² en els pisos de lloguer a Barcelona en els darrers quinze anys. La tendència a l’alça dels últims dos anys no s’atura, ja que l’últim mes del qual tenim dades, desembre del 2024, situa el preu del m² en màxims històrics, arribant als 23,4 €/m². Aquesta xifra rècord suposa, d’afegit, un creixement del 13,9% del preu del m² a la Ciutat Comtal durant aquest 2024.

L’augment desenfrenat del preu del lloguer, però, no va acompanyat d’un augment del salari brut mitjà anual dels catalans. Segons les dades oficials de la Generalitat de Catalunya, entre el 2018 i el 2022 (últim any del qual tenim dades), l’increment del salari brut mitjà anual dels catalans va ser, tan sols, d’un 12,61%, contrastant amb l’augment hiperbòlic del preu del lloguer. 

De fet, aquest 2024, el preu mitjà del lloguer a Barcelona, segons dades d’Idealista, ha assolit el màxim històric de 1.156€. Considerant que el salari mínim interprofessional a Espanya arriba als 1.134€ (segons dades oficials), representa que, aquest 2024, no seria possible pagar el preu mitjà del lloguer a la ciutat barcelonina néixer ni dedicant la totalitat del sou mínim estatal.   

La Montserrat Casterà, veïna de Ciutat Vella “des que va néixer”, explica que ella i la seva família van haver de marxar de casa seva ara fa poc més d’un any perquè el propietari els demandava un preu “inassumible”. “Duia tota la vida vivint en aquella casa i teníem un contracte vitalici a nom del meu pare, però en morir ell, ens van voler triplicar el que pagàvem de lloguer i no vam tenir més remei que marxar”, explica dolguda. 

D’afegit, també cal considerar que cada cop hi ha més rendistes que viuen del que ingressen pels pisos que tenen llogats a la ciutat de Barcelona. Això ho refuta un estudi de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge (OHM) publicat el 2024, que certifica que gairebé la meitat dels pisos de lloguer de Barcelona, un 44,7%, són propietat de grans tenidors que tenen més de cinc pisos, i només un 33% pertanyen a amos d'una sola propietat. Aquest fet accentua encara més la perillosa alça del preu del lloguer, amb un mercat infladíssim que renega dels veïns de la ciutat per centrar-se en les butxaques estrangeres. 

La petjada ecològica del turisme  

A banda de l’impacte econòmic en el preu del lloguer, el turisme massiu també representa un problema per al medi ambient. Segons constata l’estudi realitzat per l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) juntament  amb Inèdit (empresa d’eco-innovació estratègica especialitzada en economia circular, ecodisseny i petjada de carboni), a petició de l'Ajuntament de Barcelona, la petjada de carboni total de l'activitat turística a Barcelona s’estima en 9.578.359 tones de CO₂ a l'any. 

L’estudi exposa que el 95,9% de les emissions generades són a causa de les arribades i sortides dels turistes, amb avions i creuers com a principals mitjans de transport. I, el 4,1% restant equival al consum d’electricitat i gas que els visitants fan mentre són a la Ciutat Comtal. 

Per posar la dada en context, per generar 9.578.359 tones de CO₂ s’han de consumir 82.929.515 dipòsits de benzina (suposant que cada dipòsit té una capacitat mitjana de 50 litres) o deixar encesa una bombeta led de 10 watts aproximadament uns 218.474 anys. Aquestes dades demostren la gran petjada ecològica que el turisme massiu està deixant a la ciutat de Barcelona, on, a causa d’aquesta gentrificació, es dispara el consum d’aigua, d’energia i de recursos naturals, augment les emissions de CO₂ per culpa d'un constant vaivé d’avions i creuers. 

L’impacte social i cultural del turisme 

La gentrificació turística de la ciutat de Barcelona no es redueix només a les qüestions econòmiques i medio ambientals, per si no fos suficient, la massificació també està fent mutar la identitat social i cultural de la capital catalana. 

El creixement turístic s’ha apoderat de zones com la Rambla, Plaça Catalunya o la plaça de la Catedral, que estan saturats per grups turístics o milers de visitants que hi passegen a tota hora, privant als veïns no només de gaudir d’aquests espais emblemàtics, sinó fins i tot transitar-hi. Així ho explica la Montserrat Casterà, veïna del Barri Gòtic: “Sempre que puc evito passar pels llocs més transitats, però em sento estúpida regalant l’espai als turistes”. 

Arnau Galdeano, veí de l’Eixample i militant de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), defensa que “el turista maltracta la ciutat i als veïns. Ve de vacances i es pensa que ens fa un favor. El sentiment de rebuig popular cap als turistes és cada cop més gran i és necessari que canviïn les coses abans no acabi ‘explotant’ tot.”, sentencia. 

La Montserrat Casterà defensa que la massificació comporta una pèrdua de la identitat barcelonina. “La presència massiva de turistes altera la nostra vida quotidiana, els carrers sempre plens, sorolls, festes constant… ja no queda comerç local, tot són botigues orientades als “guiris”, és molt trist”, explica.  

Barcelona a la deriva

Tot i les queixes dels veïns de la ciutat, els poders públics no semblen per la labor d’impulsar mesures per revertir la situació, de fet tot el contrari. Projectes com l’ampliació de l’Aeroport del Prat o el Hard Rock Cafè (que tot i no ser a Barcelona ciutat és un altre reclam turístic), van en direcció contrària del sentiment de rebuig del turisme que creix entre els veïns de la ciutat, així com als indicadors mediambientals de contaminació i la constant pujada del preu dels lloguers a la ciutat. 

El creixement desmesurat del turisme ha transformat Barcelona i la vida dels seus veïns irremeiablement. La ciutat ha cedit els carrers a turistes adinerats, o no, que vaguen enlluernant-se amb la història única de Barcelona, amb l’essència incomparable d’aquesta ciutat que es va perdent. El que va començar com una oportunitat d’obertura al món està convertint la Ciutat Comtal en un decorat immaculat per als turistes que obliga els veïns a amagar-se per no molestar i, ni dins del cau, els deixa estar tranquils. El teixit urbà es desfà tràgicament a cops de gentrificació turística. Lluny de semblar que algú podrà capgirar la situació, tot indica a què la bombolla continuarà inflant-se. I ves no sigui massa tard i, quan exploti, ja no quedi cap reducte de barceloní a Barcelona.   

Metodologia:

Totes les dades han estat extretes de fonts oficials o contrastades. 

• Per realitzar el gràfic de barres que compara els milions de turistes rebuts per Barcelona i les cinc comunitats autònomes més turístiques d’Espanya del 2010 al 2024, he extret les dades de l’Oficina de Turisme de Barcelona i de les Oficines de Turisme de cadascuna de les comunitats autònomes escollides. Com que la font oferia dades d’altres anys, en un Excel he netejat les dades que m’interessaven per quedar-me amb les del 2010 i el 2024. 

• La realització del mapa de Barcelona sobre el nombre de llicències de lloguer turístic per districte ha estat basada en les dades obtingudes a partir de l’informe del 2023 de l’Observatori del Turisme de Barcelona.

• Per acabar, per fer el darrer gràfic de dispersió que analitza el preu del m² a Barcelona al mes de gener dels últims quinze anys he agafat les dades d’Idealista. He passat les dades a un Excel i les he netejat per quedar-me amb les dades que m’interessaven dels mesos de gener des del 2010 fins al 2024. 

L'impacte dels preus de l'habitatge a Espanya

La crisi de l'habitatge a Espanya posa de manifest un problema estructural: els preus de compra i lloguer segueixen en augment, hi ha desigualtats territorials i que afecten directament l'emancipació dels joves.

Enric Terradas Domínguez i Pol Riera Paulet

L'habitatge a Espanya ha passat de ser un mer dret reconegut per la Constitució a un dels majors problemes econòmics i socials de l'última dècada. El mercat de l'habitatge ha canviat gairebé de manera vertiginosa en aquests últims anys. Els preus de compra i lloguer dels habitatges han anat pujant implacablement, i les variacions entre les diferents comunitats autònomes evidencien diferències econòmiques i socials que inquieten tant a la ciutadania com als especialistes. Aquest reportatge posa en discussió les dades amb els quals comptem, les conseqüències que això comporta, i la veu humana que introdueix una visió més pròxima cap al problema.

Anàlisi de les dades: Preus de compra i lloguer

El preu mitjà de compra d'habitatge a Espanya l'any 2023 presenta variacions entre comunitats autònomes bastant distants. Dels mapes adjunts es pot extreure l'evolució de preus del lloguer a Espanya entre 2015 i 2023. El preu mitjà ha evolucionat amb una tendència ascendent, passant de menys de 8 €/m² en 2015 fins més de 10 €/m² en 2023. Aquest augment no únicament afecta als joves, sinó que també afecta a famílies i a persones majors que es troben amb problemes per a poder assumir els mateixos. Comunitats com Madrid o Catalunya reflecteixen preus mitjans per sobre dels tres euros per metre quadrat, mentre que comunitats com Castella-la Manxa o Extremadura estan en l'extrem de baix, amb preus que ronden el 1,05 euros per metre quadrat. Aquesta variació geogràfica il·lustra com la demanda i el desenvolupament econòmic afecten el propi mercat de l'habitatge.

D'altra banda, el lloguer també té diferències importants. El preu mitjà de lloguer va dels 6 euros per metre quadrat en comunitats que tenen uns preus més assequibles, fins als 13,5 euros per metre quadrat en comunitats com Madrid o Balears. Aquests números al·ludeixen a una tendència que va dificultant cada vegada més l'accés a l'habitatge en amplis estrats de la població.

L'evolució que han experimentat al llarg de la història els preus dels lloguers en el període 2015-2023 apunta un creixement lineal. L'any 2015, el preu mitjà de lloguer era considerablement menor a deu euros el metre quadrat, mentre que l'any 2023 ha superat aquest llindar de manera considerable. Aquest creixement denota un problema estructural que no sols guarda relació amb l'augment dels índexs d'inflació de caràcter general, sinó també amb l'increment de la demanda en algunes àrees urbanes.

Principals raons de l'augment

La pràctica de l'increment de preus tant de compra com de lloguer que experimenten els preus de l'habitatge, respon a una sèrie de factors que tenen el seu origen en diferents vessants econòmics i socials. D'una banda, l'augment de la demanda en les principals ciutats ha creat un augment de la pressió sobre els preus. Ciutats com Madrid i Barcelona aglutinen oportunitats professionals i serveis, la qual cosa genera l'atracció de milers de persones cada any que, al seu torn, fa que el mercat immobiliari estigui saturat. Aquest fenomen ha fet que els preus de l'habitatge no cessin de créixer, la qual cosa està impedint l'accés al mateix a moltes famílies.

L'altre component que s'afegeix a l'anterior és l'escassetat d'oferta. No en va, des de fa uns anys la construcció d'habitatges no ha anat al mateix ritme que la creixent demanda. I aquesta escassetat d'oferta no s'atribueix només a la burocràcia i al cost de la construcció, sinó també a l'especulació. Els grans promotors immobiliaris esperen que pugin els preus de l'habitatge per a treure al mercat les noves promocions, per la qual cosa l'escassetat d'oferta s'agreuja.

En regions turístiques com Mallorca o Catalunya, l'alça del lloguer turístic ha reduït l'oferta d'habitatge per als seus residents. La facilitat de plataformes com Airbnb ha motivat a molts propietaris a destinar els seus habitatges al mercat turístic, per la qual cosa s'han incrementat també els preus dels lloguers residencials. Aquest tipus de fenòmens ha provocat tensions socials entre les comunitats que viuen del turisme, però que també han de garantir l'accés a l'habitatge per a la seva població.

Finalment, l'arribada de capital estranger en el mercat immobiliari espanyol ha contribuït, i l'ha fet en gran manera, a l'augment de preus. A nivell particular i de fons, cada vegada són més els inversors internacionals que veuen a Espanya l'oportunitat ideal per a invertir, especialment quant al patrimoni situat a les ciutats més grans i en els nuclis turístics. Aquesta demanda addicional ha servit per a desestabilitzar els preus de l'habitatge a l'alça, dificultant així l'accés a l'habitatge per al resident local.

Una comparació inconvenient: l'emancipació juvenil en la joventut d'Espanya en i d'Europa

El gràfic de la taxa d'emancipació juvenil a Espanya comparada amb la mitjana d'aquesta taxa de la Unió Europea entre 2015 i 2023, és una evidència del grau de diferència existent. A la mitjana europea, que se situa entorn del 40%, li és necessari arribar al 30% en el cas espanyol fins a l'any 2023, la qual cosa manifesta un problema estructural. Tot el retard de l'emancipació no sols ho és de la dificultat econòmica, sinó que és el corresponent a l'elevada dificultat dels costos de l'habitatge.

Històricament, aquesta diferència també s'ha posat de manifest en el model de benestar social europeu; si bé els països nòrdics van posar en marxa estratègies d'accés universal als serveis bàsics com ara l'habitatge, Espanya es va recolzar en un model de tall més privat. Aquest model, que ha donat bons resultats en èpoques de bonança, no ha aconseguit adaptar-se als canvis que s'han anat produint en les últimes dècades. Referent a això, si bé la tendència es dona en la resta dels països europeus, Espanya està entre aquells amb un increment més significatiu en l'última dècada. Ciutats com Berlín o París han implementat iniciatives de control de lloguers per a afrontar uns augments que han tingut resultats mixtos, però que han donat mostres de ser significatius. Espanya, en canvi, ha tingut implementacions de control de lloguers limitades i ha rebut oposició tant política com empresarial.

Impacte en els ciutadans

La impossibilitat de l'accés a l'habitatge digne té efectes que van més enllà del pura dimensió econòmica. Per a poder contextualitzar millor l'impacte humà associat a aquestes xifres és molt recomanable escoltar els relats de protagonistes que les sofreixen en el seu dia a dia. Ana Albaladejo, treballadora social de Granollers, indica, per exemple, que aquesta escalada de preus impacta de ple en les famílies de classe mitjana i classe baixa, sent cada vegada més habitual trobar famílies que destinen una proporció desmesurada dels seus ingressos al lloguer, quedant una potencialitat escassa per a afrontar altres necessitats bàsiques com l'alimentació o l'educació. La mateixa Ana Albaladejo àmplia l'abast de la situació i assenyala que els joves es troben en una situació dramàtica veient-se abocats a compartir habitatge durant més temps del desitjat o fins i tot a dilatar projectes com el de la família.

Miquel Puig, economista amb una especialització en el camp de l'habitatge, sosté que l'actual situació es produeix a conseqüència de l'absència d'una gestió eficaç en el mercat immobiliari. Encara que argumenta que s'han dut a terme algunes accions amb l'objectiu de limitar el preu dels lloguers en aquelles ciutats tensades, així com podria ser el cas de Barcelona, el mateix considera que aquestes polítiques són insuficients si no s'implementen juntament amb un increment significatiu de la construcció d'habitatges a preu assequible. “L'especulació i la falta d'inversió pública provoquen que es mantingui un problema que podria tenir gravetat en el temps” argumenta l'especialista en matèria d'habitatge.

Els inquilins conviuen també amb la inseguretat dels contractes i la por de sofrir un desallotjament, així, en aquest marc, el control de lloguers o la construcció d'habitatges de protecció oficial, entre altres propostes més, es converteixen en una sortida ràpida per a l'embús d'aquesta situació, però alhora són idees controvertides.

Possibles solucions

Els experts del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana consideren que és crític implementar una sèrie de mesures estructurals per a sortir de la crisi. Una de les propostes més rellevants és la de fomentar l'habitatge públic, ja que resulta necessari incrementar la inversió en projectes d'habitatge assequible per a equilibrar el mercat, la qual cosa ve corroborat per l'experiència en països veïns com França o Alemanya on els programes d'habitatge públic han demostrat ser un exemple d'èxit a frenar la pujada dels preus molt elevats.

Una altra de les línies d'actuació és la regulació del lloguer, ja que la limitació de preus en les zones tenses pot suposar un alleujament temporal sempre que totes dues línies d'actuació es vagin revisant amb la intensitat que es requereix per a evitar els efectes secundaris de reducció de l'oferta. No obstant això, s'ha de tenir present que les mesures han de ser pensades per a no incentivar l'oferta en el mercat del lloguer.

La concepció del desenvolupament regional també s'albira com una alternativa de desenvolupament, amb el propòsit de fer variar el model urbà d'algunes grans ciutats. En descentralitzar l'activitat econòmica es podria disminuir la pressió sobre les grans ciutats, fent-les créixer i, al mateix temps, fomentant el seu desenvolupament en regions temperades i sense densitat de població. Això necessàriament hauria d'anar acompanyat d'una inversió en infraestructura i serveis per a tornar-les més atractives per a empreses i ciutadans.

Finalment, el control de l'oferta dels lloguers turístics podria ser una de les palanques per a no implicar a determinades localitats. Regular més estrictament plataformes com Airbnb podria servir per a ampliar l'oferta d'habitatges per a residents, equilibrant el mercat.

El mercat immobiliari existent a Espanya afronta importants desafiaments que requereixen atenció immediata. Les dades i les històries humanes semblen evidents i manifesten la necessitat d'actuar ràpid, per a poder garantir el dret a un habitatge digne: el creixent preu de l'aigua, l'habitatge o l'electricitat poden ser una de les maneres d'augmentar les desigualtats socials i arraconar, al mateix temps, als grups més vulnerables. Les dades i els relats ens conten una història insostenible per als joves, que, a més de les dificultats i barreres econòmiques que han de travessar, la qual cosa els limita les seves certeses de futur, s'enfronta a un relat la descripció del qual no sembla deguda a una acció de màrqueting social. No obstant això les dificultats, l'acció de les polítiques, aconseguint el ple desenvolupament d'una regulació pública eficaç, i les sinergies entre administracions públiques i agents privats han de ser la recuperació de l'esperança per a tota una generació. El repte no és només buscar solucions al present, sinó a més transformar el sistema espanyol de l'habitatge cap a un més just, inclusiu i sostenible, i, només d'aquesta manera, assegurar que el dret a un habitatge digne deixi de ser una utopia per a passar a ser una realitat palpable per a la resta dels ciutadans.

Metodologia del reportatge

Per realitzar aquest reportatge, en primer lloc, hem cercat i netejat dades sobre el tema per a poder realitzar els mapes i gràfiques, així com a l’hora de captar la informació necessària per a la redacció del nostre reportatge. 

Vam utlitzar les pàgines d’Eurostat, Fotocasa, Idealista i l'INE per poder elaborar les gràfiques i mapes interactives. Vam agafar les dades i, un cop netejades, les vam afegir a Excel, on les vam acarar. D’aquestes, vam poder adjuntar els excels a Datawrapper per a l'elaboració completa dels gràfics i mapes elaborats. 

Un cop teniem les elaboracions i dades, vam procedir a la realització de dues petites entrevistes per telèfon amb dues fonts a les quals vam accedir via internet. Ana Albadalejo, treballadora social a Granollers i Miquel Puig, economista especialitzat. Ens van ajudar a perfeccionar la nostra informació i ens van proporcionar cites i dades interessants per al nostre reportatge. 

Finalment, amb tot això, vam procedir a l’escriptura del redactat i, un cop fet, passar-ho al blog per a la publicació final.

Impacte de la migració interna en la disponibilitat de vivenda i serveis públics, Laura Frias, Carles Canal, Pau Garrido

Impacte de la migració interna en la disponibilitat de vivenda i serveis públics

La migració és un fet que afecta a moltes regions de tot el món, i Espanya n’es una d’elles. La migració es basa en una dinàmica que implica que persones es desplacin d’un lloc a un altre per viure, ja pot ser dins d’un mateix territori, o a un país diferent de destí. Les persones que es traslladen en un mateix territori sovint canvien de zones rurals o menys desenvolupaes cap a ciutat més grans amb més oportunitats laborals, socials i econòmiques, fet que es nomenat com migració interna. La migració interna espanyola en aquests últims anys s’ha intensificat de manera molt àmplia, amb un augment destacat de nombres de persones que es traslladen cap a les grans ciutats, com a Barcelona, Madrid o València. Aquest fet té un impacte directe que afecta en diversos aspectes de la societat, però un dels més destacats és el mercat inmobiliari. L’artícle analitza com la migració interna afecta en aquest àmbit, mostran com la pressió sobre la vivenda i els serveis públics es veu incrementada pel moviment de població i altres factors relacionats. 

Mapa que mostra les migracions internes a Espanya

Preocupacions sobre l'augment dels preus: La relació entre migració interna i cost de l'habitatge

L’impacte en els preus dels habitatges es un dels efectes més importants de l’augment de migració interna. Quan una gran quantitat de persones es trasllada cap a una zona determinada, la demanda de pisos i cases incrementa, fet que provoca que la pujada de preus immobiliaris augmenti . Aquest fet és concentra sobretot en grans ciutats com Barcelona, Madrid i València, ja que la gent considera que són ciutats amb possibilitat de grans avenços laborals i millora la qualitat de vida gràcies a l’àmplia capacitat de recursos. Però després es veu reflexat negativament en la demanda d’habitatges i en lo cars que poden arribar a ser els alquilers o la compra de pisos.

L'increment dels preus no només afecta la gent que arriba de fora, sinó que també crea dificultats per a la població local que ja resideix en aquestes zones. Aquelles persones que han viscut durant molt de temps en ciutats com Barcelona, per exemple, poden veure com els seus lloguers augmenten de manera desmesurada, amb la qual cosa es veu limitat l'accés a l'habitatge per a les classes mitjanes i baixes. Aquest problema es fa més acusat a mesura que la ciutat continua rebent una gran quantitat de migració interna de la resta del país, afegint més pressió a un mercat que ja és de per si altament competitiu.

Aquesta dinàmica també afecta les zones perifèriques de les grans ciutats. Ciutats com Badalona, L'Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet, que formen part de l'àrea metropolitana de Barcelona, també estan veient una escalada en els preus de l'habitatge. La migració interna augmenta la demanda d'habitatge en aquestes zones, de manera que els preus també es veuen afectats, tot i que potser en menor mesura que en el nucli central de la ciutat. Així doncs, mentre que el fenomen de la migració interna es veu principalment a les grans ciutats, l'efecte d'aquest moviment de població també es percep a les àrees veïnes, incrementant els preus de manera generalitzada en una gran àrea geogràfica.

Per corroborar aquesta tendència, les gràfiques que mostren l'evolució dels preus en diferents zones poden ser molt útils per visualitzar com les àrees amb més migració interna tenen uns costos més elevats. El gràfic de preu per metre quadrat mostra clarament com les àrees amb una major concentració de migrants veuen un augment dels costos dels habitatges, ja que la demanda supera l'oferta, fent que els preus augmentin. Aquest fenomen, com es pot observar, afecta directament el mercat immobiliari, creant una escalada de preus que pot dificultar l'accés a una vivenda digna.

Aquesta situació no només afecta els preus de lloguer i compra, sinó que també té un impacte sobre les polítiques públiques en relació a l'habitatge. Les autoritats municipals i autonòmiques han de fer front a l'augment de la demanda d'habitatge i intentar regular el mercat per evitar que els preus es disparin més. Això sovint implica la creació d'iniciatives que afavoreixin la construcció de vivenda assequible, però en molts casos, la falta de recursos o de voluntat política per a implementar mesures eficaços fa que el problema es mantingui.

Les províncies que més acullen migrants i el perfil dels migrants interns

Per entendre millor l'impacte de la migració interna sobre la disponibilitat de vivenda i serveis públics, és important identificar quines són les províncies que reben més migrants. Segons les dades disponibles, les províncies amb un flux migratori més alt són, en gran part, aquelles que concentren les principals àrees metropolitanes del país. En el cas de Catalunya, Barcelona és la província que acull més migrants interns, ja que és el centre econòmic i social més important de la comunitat. Aquest fet provoca una gran concentració de persones a la capital, així com als municipis adjacents de l'àrea metropolitana.

Segons el gràfic de distribució de destinacions, la província de Barcelona lidera el rànquing de llocs d'arribada de migrants interns. Les dades mostren com la gran majoria de la migració interna es concentra a l'àrea metropolitana de Barcelona, que rep una quantitat considerable de persones provinents de la resta de Catalunya, així com d'altres comunitats autònomes.

Aquesta alta concentració de migrants es deu a diversos factors. En primer lloc, la província de Barcelona té una de les economies més fortes del país, amb una gran oferta laboral, especialment en els sectors de la tecnologia, els serveis i la indústria. Així mateix, la ciutat de Barcelona és coneguda per la seva qualitat de vida, els serveis públics de qualitat, i la gran oferta cultural i social, la qual cosa la converteix en un lloc atractiu per a aquelles persones que busquen millorar les seves condicions de vida.

El perfil dels migrants interns sol ser el d'individus joves i altament formats, en la seva majoria amb estudis superiors i una alta taxa d'ocupació. Aquesta característica és rellevant perquè aquests migrants tendeixen a tenir més poder adquisitiu, cosa que incrementa la demanda de vivenda en àrees de la ciutat que ja són molt cares. Això contribueix a l'escalada de preus, tant per la concentració de persones en determinades zones com per l'augment de la demanda en altres àrees urbanes properes.

Un exemple representatiu podria ser el de Carlos, un jove enginyer informàtic que es va traslladar de Lleida a Barcelona per accedir a millors oportunitats laborals. Tot i que la seva feina li permetia afrontar els alts preus dels lloguers a la ciutat, va notar com, amb el pas del temps, el preu del lloguer de la zona on vivia es disparava, fet que el va obligar a buscar alternatives més assequibles a les perifèries de la ciutat.

Altres factors que influeixen en l'augment dels preus

Tot i que la migració interna és un factor important que contribueix a l'augment dels preus de l'habitatge, també cal considerar altres elements que poden afectar aquest fenomen. Aquests factors inclouen l'especulació immobiliària, la falta de polítiques habitacionals efectives, i la presència d'inversors que compren habitatges per a especulació o per a lloguer turístic. La especulació immobiliària és especialment important a les grans ciutats, on els promotors immobiliàries poden aprofitar la demanda creixent per augmentar els preus, especialment en zones d'alta demanda com el centre de la ciutat.

D’altra banda, la falta de polítiques públiques efectives per afavorir l'accés a l'habitatge pot fer que els preus augmentin desmesuradament. Això es deu a la manca d'iniciatives destinades a crear habitatge assequible, així com a l'absència de mesures per regular els lloguers en zones on la demanda és molt alta. A més, altres factors com l'augment de la demanda turística en determinades zones també poden influir en la pujada dels preus, ja que moltes propietats es destinen a lloguers turístics, limitant així l'oferta per a la població local.

Barcelona i l'àrea metropolitana: Un cas específic de concentració de migració interna

Un dels casos més destacats d'impacte de la migració interna és Barcelona, que no només és una de les ciutats més cares per viure, sinó també una de les que rep més migrants, tant de la resta de Catalunya com d’altres comunitats autònomes. A l'àrea metropolitana de Barcelona, la concentració de població migrant fa que l'augment de la demanda de vivenda sigui encara més notori, provocant un augment dels preus en tot el seu entorn.

En aquest sentit, la migració interna ha estat un dels principals impulsors del creixement de l'àrea metropolitana de Barcelona. Les zones perifèriques de l'àrea metropolitana, com Badalona, l'Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, han vist un increment de la demanda d'habitatge, fet que ha provocat un augment de preus també en aquestes àrees. Així, l'impacte de la migració interna no només afecta Barcelona com a ciutat, sinó que es manifesta a tot l'entorn metropolità.

En conclusió, la migració interna té un impacte directe sobre la disponibilitat de vivenda i els serveis públics a les zones que reben més migrants. La concentració de població en grans ciutats com Barcelona incrementa la demanda d'habitatge i provoca l'augment dels preus, mentre que també crea una major pressió sobre els serveis públics. Si no s'adopten mesures per gestionar aquest fenomen, les conseqüències poden ser greus per a la qualitat de vida de la població, tant la local com la migrant. Les autoritats han de considerar aquestes dinàmiques per implementar polítiques que garanteixin l'accés a vivenda assequible i serveis públics adequats per a tots.

Metodologia

Per a dur a terme i redactar aquest reportatge, hem hagut de consultar diverses fonts de dades, de les quals hem extret la informació bàsica que necessitàvem. Les dades sobre moviments migratoris a Espanya, les vam extreure de l’INE, les vam importar a un excel i vam realitzar una sèrie de càlculs per a obtenir la informació que se’ns presentava de manera més precisa i fàcil d’analitzar. D’altra banda les dades sobre moviments migratoris dins de Catalunya les vam aconseguir a l’Idescat, i vam seguir el mateix procediment mencionat. Finalment per a trobar preus dels lloguers en diferents zones d’Espanya, vam haver de recórrer a Idealista, una pàgina fiable que ens va proporcionar les dades necessàries. En els tres casos, vam realitzar un procés de neteja de dades per a quedar-nos amb les imprescindibles. 

L'ascens del Trumpisme entre polèmiques 

La trajectòria de Trump a la Casa Blanca

Per: Carles Blanco, Clara Aymerich i Clàudia Corbella 

 Bibliografia de Trump

Donald Trump, actual president dels Estats Units des del 2017, ja destacava abans de la presidència per la seva trajectòria empresarial i figura mediàtica, essent un personatge públic peculiar que sovint ocupava titulars per fets concrets.

Donald John Trump va néixer el 14 de juny de 1946 a Queens, Nova York, en una família benestant. El seu pare, Fred Trump, era un promotor immobiliari existós. Trump va estudiar a la Universitat de Fordham i més tard a la Wharton School de la Universitat de Pennsilvània, on es va graduar en economia el 1968. 

Inicis en els negocis immobiliaris

Un cop completada la carrera i graduat, el jove Trump va decidir fer el pas i entrar a l'empresa familiar. Aquesta, es dedicava a la construcció i gestió d’habitatges de lloguer a Nova York. Més que a la carrera universitària, aquí, sota la tutela del seu pare, va aprendre les bases del negoci immobiliari. A la dècada dels 70, amb una experiència més àmplia, va iniciar projectes personals més ambiciosos i visibles a Manhattan, destacant la renovació del Commodore Hotel. Segons un article que publicava la BBC l’any 2016, aquest projecte el va consolidar com a figura emergent en el món empresarial de Nova York. 

 

Expansió i diversificació als anys 80 i 90

Als anys 80, Trump va construir la famosa Trump Tower i va adquirir diversos casinos a Atlantic City. L'edifici va esdevenir un símbol del seu èxit i el va permetre entrar al mercat del joc.  Segons ens informa un article de la revista especialitzada Forbes, a principis dels anys 90, Trump va experimentar seriosos problemes financers. Les fallides dels seus casinos i la crisi immobiliària van portar-lo a acumular grans deutes, però tot i afrontar greus problemes financers en aquella dècada, va reestructurar les seves finances amb èxit. 

 

Diversificació a altres sectors

Més enllà dels negocis immobiliaris, Trump va diversificar els seus negocis a l'entreteniment, comprant els concursos de bellesa Miss USA i Miss Univers, i presentant el programa "The Apprentice" a partir del 2004. Aquest, de fet, va ser el detonant de la seva fama i l’obtenció de més ingressos. La seva marca "Trump" es va aplicar a diversos productes i serveis.

 

Transició a la política

Tot i coquetejar amb la política durant els anys 80 i 90, va ser el 2015 quan Donald Trump va anunciar oficialment la seva candidatura presidencial com a republicà. Amb un fort discurs que incloïa crítiques a la immigració i promeses de revitalitzar l’economia. Finalment, l’any 2016, després d’un procés electoral, va vèncer Hillary Clinton a les eleccions presidencials, convertint-se en el 45è president dels Estats Units.